Abans del alba -en catalán-

Ja hi dormia, d'infant, sota aquest cel 

que du als ulls, un cel de nit 

amb estrelles immòbils com icones. 

Aquest dia que encara no comença 

es un tresor d'instants que, en escampar-se, 

ningú mai més ja no podrà ajuntar. 

Mira l'eixida fosca 

on tantes fulles d'heura són callades, 

com en suspens davant de la imminència 

d'un demà que és present al negre cel. 

Encén els llums i les finestres semblen 

quadres d'or exposats a la façana, 

un preludi del fil blau cel i rosa 

que tallarà la fosca com una arma 

damunt d'aquest silenci impenetrable 

de les cases dempeus en el carrer. 

Aurora a aurora fa la seva mort, 

la seva veu als murs i, absort, escolta 

l'auster silenci de la fosca als vidres 

els primers crits de garsa en el terrat. 

La semblança de l'alba amb el no-res 

li porta el fred als ulls, i un grat record 

d'un altre temps s'apuja dintre seu 

quan, un cop esvanides les estrelles, 

les heures tremoloses es desvetllen 

i tanca els llums, igual que va fer ahir, 

i com farà demà fins que, una albada, 

el seu esguard també s'hagi esvanit.

Joan Margarit